dissabte, 7 de juny de 2014



Anàlisi lexicomètric

L'anàlisi lexicomètric que realitzaré serà de cinc blogs feministes, els escrits dels quals ens han de permetre copsar la realitat col·lectiva de les dones de la nostra societat. Les seves lluites, en la que no estan soles, per la igualtat de gènere i en tots els altres àmbits de la vida a on encara hi ha enquistada una ideologia patriarcal que elles lluitem per a desterrar.

Hi ha xacres molt arrelades en un masclisme inacceptable que té la seva màxima expressió en la violència de gènere. Cal lluitar en diferents terrenys: l'educació, els mitjans de comunicació, la família, etc., a fi de marcar el camí per a superar aquesta xacra i poder arribar a conscienciar a les persones que encara accepten una societat discriminatòria cap a les persones i sectors d'aquesta societat en funció del seu gènere o de la seva posició social, així, cal defensar una desitjada igualtat de gènere, tanmateix, com una desitjada igualtat de drets entre tots els éssers humans.


Les webs que he treballat són les següents:






He treballat webs de diferents indrets geogràfics , dins el nostre país, a fi de poder copsar les inquietuds feministes d'arreu.

He escollit vint-i-cinc conceptes que crec que són significatius dins de l'àmbit feminista per comprovar la insistència en el seu us en els escrits que figuren en aquestes webs a fi de comprovar el lligam de cada concepte amb les preocupacions que desperten en les seves autores.

El procés que he seguit ha estat : en primer lloc he seleccionat uns escrits en cada web amb els he confegit un arxiu diferent de les cinc webs. Els cinc arxius els he passat a l'AntConc i he començat a esbrinar la composició dels escrits.

patriarcat
7
vegades
solidaritat
1
       "
capitalisme
4
       "
monoparentals
1
       "
precarietat
3
       "
matrimoni
1
       "
llibertat
1
       "
represaliades
2
       "
avortament
15
       "
lesbianes
1
       "
sexuals
5
       "
dona
7
       "
igualtat
5
       "
poder
6
       "
conservadora
3
       "
tradicional
1
       "
feminista
3
       "
submises
1
       "
retallades
5
       "
cossos
2
       "
masclista
2
       "
reproductora
1
       "
crisi
5
       "
reproductiva
3
       "
parella
3
       "
En el conjunt dels escrits estudiats els conceptes que es repeteixen més vegades son: avortament, patriarcat, dona, poder, crisi, retallades, igualtat, capitalisme. Crec que es significatiu aquest ordre en que es manifesta cada concepte, doncs evidencia la preocupació de les dones per poder disposar del seu cos en contra d'un poderós ordre patriarcal-capitalista que imposa retallades als sectors més dèbils de la societat i no es preocupa d'arribar a una igualtat de gènere en la que tota persona pugés viure lliurament la seva identitat.

AntConc facilita la lectura de qualsevol escrit ja que permet tenir informació de les paraules i conceptes que més s'esmenten en un escrit, per tant, a les que es dóna més rellevància.











dilluns, 2 de juny de 2014

                                             DEMOCRÀCIA  ELECTRÒNICA




Des de que la democracia va ser inventada a Atenes fins a l'actualitat , sempre s'ha considerat necessària la representativitat com a forma de fer política.
Vivim un temps en que la tecnología va arribant a quasi tots els àmbits de la nostra societat i sorprèn que aquesta tecnología, les TIC, encara no siguint d'ús habitual, excepte en contades excepcions, com a mitjà per la participació de la ciutadania en l'àmbit polític.
Aquest tipus de participación suposaria una democracia deliberativa en la que les decicions polítiques fossin fruït d'una amplia deliberació democrática, amb la possibilitat de presentar, discutir i aceptar els arguments que cada un presentés a favor i en contra de les diferents alternatives de discusió.
La democràcia digital hauria de ser un espai de participación democrática en les tasques de govern i en la que les decicions que afecten  a tots, o a un sector determinat,  podrien ser fruït de la participación oberta a tots els ciutadans. D'aquesta manera els ciutadans no sols se sentirien representats per les persones que han elegit per mitjà del vot, sinó que se sentiríen corresponsables de les decisions que els efectessin a través de la seva participació democrática.Aquest canvi en la forma d'exercir el poder suposaria una legitimació de les decicions publiques.
José Luís Martí en un article a la revista IDP (revista d'Internet, Dret i Política) fa referencia a aquesta nova forma de democracia reconeixent que avui dia es va incorporant aquesta nova forma de participación que no substituirà la forma representativa però si que la podrá complementar.











dissabte, 24 de maig de 2014


                                                FEMINISME ISLÀMIC
                                             

El moviment feminista islàmic és part integrant del moviment feminista a nivell mundial i per això defensa la igualtat efectiva i real entre els homes i les dones musulmanes, tant en la vida pública com en la privada, sempre en un context islàmic.

Existeixen diferents tipus de feminisme, depenen del context cultural, social, econòmic i religiós, però cal que tots ells salvaguardin els principis de la igualtat i dels Drets Humans. Per això, en funció del context es lícit lluitar de manera diferent, per aconseguir uns objectius comuns.

Les dones musulmanes, actualment, han de lluitar en dos fronts: la lluita externa en contra dels estereotips que els mitjans de comunicació s'han encarregat d'atribuir a les dones, com el simbolisme  del vel, que les presenten com a víctimes de l'Islam. Y la lluita interna per desconstruir el context islàmic tradicionalista que considera a la dona com a submisa del home.

Actualment les dones, en molts països, tenen accés al coneixement religiós i per això poden reinterpretar l'Alcorà i rebatre amb certesa els suposats coneixements alcorànics que instituïen la submissió de la dona a l'home.

Els feminismes islàmics són plurals, com ho són les diferents realitats socials dels diferents països. No és el mateix el context social de Indonèsia que el de Pakistan. Els processos de colonització que han patit la majoria de països musulmans han suposat unes realitats molt diverses.

Poc a poc es van aconseguint canvis, com el de Marroc, que l'any 2005 va aprovar el dret al divorci, tant per homes com per dones. Són petits avenços en unes societats en que les dones han estat molts segles sotmeses a l'home, i encara hi ha països que han de canviar molt .

De la munió de dones musulmanes que estant lluitant per canviar les coses n'és un exemple Asma Lamrabet, metge hamatòloga, estudiosa de l'Alcorà i de l'Islam, presidenta del Grup Internacional pel Desenvolupament del Feminisme Islàmic (GIERFI) i directora del Centre d'Estudis Femenins al Islam (Rabat).

Les dones que, com ella, lluiten per canviar les coses des de dins de la mateixa cultura que es vol canviar, són imprescindibles perquè aquest canvi arribi en aquestes societats a on la dona està menysvalorada per la seva condició de dona.












divendres, 23 de maig de 2014


                                           FÀTIMA MERNISSI


FàtimaMernissi és una escriptora marroquí nascuda a Fez l'any 1940. Va estudiar Ciències Polítiques, va estar becada per la Sorbona per fer un doctorat a la Universitat de Brandeis, EE UU. És historiadora, assagista, doctora en sociologia i professora a la Universitat Mohamed V de Rabat. El 2003 va rebre el Premi Príncepd'Astúries de les Lletres.

És una de les intel·lectuals més conegudes a Europa, ha destacat per la seva defensa dels drets de la dona i de ser una autoritat en els estudis de l'Alcorà. Actualment s'interessa per la influència de les noves tecnologies de la comunicació en el naixement de la societat civil en el món àrab.

Mernissi defensa un concepte humanista en el que les dones tenen que assumir el seu paper lluitant amb la paraula, la principal arma per assolir la igualtat.

Les seves idees sobre la igualtat de gènere les exposava en una entrevista a La Vanguardia (11-6-92) : “ Les paraules clau són: la frontera i la por” . Occident té por a l'islam, els homes tenen por a les dones. Contra aquesta realitat es creen dobles barreres: el visat a la frontera que separa el Sur del Nord, i dins del Magreb, l'espai públic, reservat als homes, del privat, a on es condemna a les dones a l'obediència. La transgressora ha de saltar tres obstacles a la vegada: la frontera del país, la de la seva diversitat cultural i la de classe inferior i reprimida.

Mernissi creu que la manera de canviar les coses només pot venir invertint en educació. Diu: l'educació de la dona àrab s'ha demostrat com l'anticonceptiu més eficaç. Allí a on ha fracassat la pastilla, imposada despòticament, ha triomfat el control de la natalitat basat en l'educació i la cultura.


dimecres, 21 de maig de 2014

XARXES SOCIALS - La blogosfera a Egipte

He trobat aquest article sobre la revolta a Egipte que crec que descriu prou bé com Internet i les xarxes socials poden ajudar a canviar les coses per mitjà de la denuncia de fets vergonyosos, que han incentivat la revolta social i el desig majoritari d'un canvi polític en el país com a resposta a una classe política corrupte i que actua amb menyspreu cap el poble.

Els resultats d’alguns estudis fets per l’antropòleg Charles Hirschkind, ens mostren de quina forma Internet com a instrument digital –en particular per la manera d’escriure i publicar en un blog- ha obert noves possibilitats de ruptura política a Egipte.
Els bloggers egipcis aconsegueixen fer visibles les accions violentes de l’Estat durant les últimes dècades, possibilitant ser motiu de debat públic.
Els advocats dels drets humans i la premsa d’oposició al règim, mai havien estat capaços de desafiar efectivament la posició oficial de l’estat.
Això va canviar quan un blogger anomenat Wael Abbas, amb un blog que es titula al-wa’i al-Masri “la consciència egípcia”, va col·locar un vídeo registrat des d’un telèfon mòbil on es mostrava a un home sota abús de poder policial –amb maltractaments físics i sexuals- per les autoritats d’una comissaria del Caire (el clip hauria estat filmat pels propis agents amb la intenció d’intimidar als companys de treball del detingut). Una vegada que el vídeo es va penjar al YouTube, es va estendre a la blogosfera i els diaris de l’oposició ho van fer notícia (tot citant als blogs com a font d’informació per tal d’evitar acusacions directes). Quan la víctima es va identificar, una agència dels drets humans va plantejar el cas en contra dels agents implicats que, finalment van resultar ser condemnats.
Un fet sense precedents en la història moderna d’Egipte. Aquest esdeveniment ha tingut un paper clau en la configuració del que la blogosfera pot arribar a ocupar dins de l’esfera dels mitjans de comunicació a Egipte.
L’autor es deté especialment en la manera com els bloggers polítics més destacats del país, recorren i adapten les tradicions relatives a la sonoritat. La llengua àrab i la connexió que existeix entre les formes parlades i les escrites. Així mateix, estudia com aquestes pràctiques lingüístiques, guarden una similitud visual i oral amb els enregistraments de vídeo a partir dels telèfons mòbil. Totes aquestes noves pràctiques revelen les formes emergents d’acció política i de dissidència en l’Egipte actual.

http://www.jadaliyya.com/pages/index/599/from-the-blogosphere-to-the-street_the-role-of-soc

Hirschkind, C. (2010) Medios nuevos de comunicación y disidencia política en Egipto. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, Vol 65, No 1 (2010) Permalink: http://rdtp.revistas.csic.es/index.php/rdtp/article/view/93 2011 [Consultat el 30 maig]

dimarts, 20 de maig de 2014


                                                WEBLOGS

Els blogs són espais de creació de subjectivitat i de llibertat virtual. Aquesta és la definició que en fa la Maritxell Martí al considerar-los com a diaris personals digitals.

Sens dubte, la possibilitat d'escriure en un espai personal qualsevol tipus d'escriptura o informació de collita pròpia i sense estar subjecte a unes directrius establertes per uns mitjans d'informació determinants i subjectes a interessos de diferents tipus, suposa una escletxa en un món informatiu subjecte al pensament únic i al consum massiu de temes globalitzats. Aquesta esfera informativa que suposen els blogs discorre paral·lela a l'esfera oficial, amb la diferència que els temes i la manera de tractar-los no estan seleccionats des dels entorns del poder.

Els blogs comporten una nova forma de relació entre informadors i informats, amb noves formes de transmissió i també de jerarquia, doncs, aquesta és més horitzontal. Generen xarxes lligades a grups d'interès contribuint a canvis estructurals que modelen l'acció social de les persones implicades.

Aquesta forma d'interacció social suposa la creació d'una identitat virtual que complementa la identitat real. L'anonimat i la facilitat de publicació permeten una forma d'expressió que en un altre context difícilment es donaria. El ¨nick¨és una mena de doble, quant es parla per el medi electrònic ja no és la persona, és la identitat. Això suposa una transformació psicològica que passa de l'esfera individual a la social generant noves formes de relacions interpersonals.


dilluns, 19 de maig de 2014

                                                                         

Zeit für die Bombe

L'autora de Zeit für die bombe (1997), Susanne Berkenheger, construeix en aquesta obra una xarxa hipertextual composada de gairebé 100 fragments de textos que guien al lector en la recerca d'una bomba perduda. Les primeres pantalles apareixen i desapareixen a una velocitat de lectura prefixada per l'autora. Aconsegueix així crear un clima de desassossec i nerviosisme per l'ànsia del compte enrere de la bomba. Les quatre primeres pantalles expliquen la idea principal. A mesura que l'autora va donant més informació, augmenta la mida de la lletra.
L'obra narra l'aventura de la Veronika quant arriba a Moscou en tren portant una bomba a la maleta. La maleta es perd i arriba a mans de l'Iwan, i aquí comencen els embolics. Navegant coneixem a quatre personatges amb objectius diferents, el que permet a l'autora explicar la mateixa historia des de diferents punts de vista. L'autora interpel·la directament al lector amb preguntes a fi de que seleccioni el comportament que li sembla més adient. La seva alecció influirà en la successió dels esdeveniments. Segons l'alecció que faci el lector , l'autora es permet jutjar-lo, com quant el posa en la disjuntiva de prèmer, o no, el botó de la bomba.
Per sortir de la pàgina cal triar entre dues opcions: a on està la Veronika i com sortir d'aqui, o cridar a la policia. Si el lector escull cridar a la policia, l'autora es disgusta i diu: Avergonyiu-vos! i es torna a encadenar la narració. Només es pot sortir clicant damunt  de avergonyiu-vos !. Així l'autora mostra la influencia de la narració sobre el text, més que la que hi té el lector.
Aquesta obra és un exemple d'estudi psicològic en el que es demana al lector que reflexioni sobre les seves opinions i sobre les seves eleccions.


Joan Campàs en una anàlisi sobre la webliterarietat de l'hipertext considera que aquesta obra es pot considerar un model d'hipertext en línia.

EL MEU AMIC VA TORNAR DE LA GUERRA





Olia Lialina és una artista del net.art, un dels seus treballs és ¨My boyfriend came back from the war¨(1996), en el que fa ús de les possibilitats interactives de la Xarxa per explicar una historia sobre l'amor i la solitud. Aquesta obra busca el diàleg emocional amb l'espectador que va decidint -dins un ventall reduït de possibilitats- el desenllaç d'una historia carregada de romanticisme i sensualitat.
En aquesta obra que gira al voltant d'una conversa entra una noia i el seu amic que torna de la guerra,  visualitzem a una parella asseguda que constitueix el marc de referencia al llarg de l'obra. Cada conversa constitueix un recorregut que el lector pot emprendre però que sempre acabara de la mateixa manera: amb una finestra negra, representant una veu que s'apaga en la incomprensió, la incomunicació o el malentés. L'esperança perduda, l'espera, formen part d'aquesta trama narrativa.
En aquesta obra, al fragmentar-se la pantalla principal, es construeix una narració amb el suport constant de la imatge de l'esquerra. El primer clic porta a l'espectador a dues frases: Where are you? i I can't see you, que apareixen en un marc central que, en clicar-les, donen FORGET IT. El marc de la dreta es va subdividint en zones que, o bé romanen en la pantalla o bé poden ser tancades o substituïdes, al mateix temps que altres romanen estàtiques. La fragmentació intervé en la semántica de la narració. L'artista es serveix de la tecnología per articular la seva obra.




diumenge, 18 de maig de 2014

LES RELACIONS HOME-DONA
















Margot Lovejoy va crear l'obra ¨ Parthemia¨(1995) per mitjà de la qual demostra la possibilitat subversiva d'Internet. Aquesta creació és una base de dades pública i en la que qualsevol persona hi pot inscriure la seva experiència sobre violència domèstica i pot fer-ho de manera anònima, o no.
L'autora presenta aquest projecte com un monument a les víctimes de la violència domèstica , doncs igual que arreu hi ha monuments al soldat desconegut, ella considera necessari que també hi hagi un reconeixement públic cap a les dones anònimes victimes de la violència. És una manera de visualitzar el maltractament silenciós de les dones.
La violència per raó de sexe pot tenir diferents formes de manifestar-se, peró totes aquestes formes evidencian un sistema social i cultural de dominació masculina.
Aquesta obra s'estructura amb una interfície que comença preguntant-nos si hem estat víctimes de violència domèstica, plantejant segons la resposta un recorregut o altre, com a participant o com a narrador.

dijous, 15 de maig de 2014


LA HIPERFICCIÓ








Cartlin Fisher és autora de l'obra These Waves of Girls (2001) en la qual es va centrar en els aspectes socials i culturals de les tecnologies de la comunicació: l'hipermèdia, la teoría feminista i l'art digital multimèdia.
Aquesta hipernovel·la esta composada d'històries curtes, interconnexions, imatges gràfiques, efectes d'àudio i meditacions des del punt de vista de dues nenes: de quatre i deu anys i d'una noia de vint. Tanmateix podrien ser la mateixa persona. En aquestes narracions exposen els seus punts de vista sobre diferents aspectes de la vida: la memòria, la joventut, la crueltat, la infantesa, la sexualitat, tot a partir d'històries quotidianes.
Una hipernovel·la es pot qualificar de dues maneres: d'hiperficció constructiva (si està construïda per  diferents autors) i d'hiperficció explorativa (si es pot llegir en diferents direccions i permet al lector escollir l'itinerari de lectura), com és el cas de l'obra que ens ocupa. Aquesta obra té un componen lèsbic, no pornogràfic.
Comença amb la imatge d'uns núvols en moviment per passar a una pantalla que ofereix la possibilitat d'accedir a vuit històries diferents. És una mostra d'aquesta nova gramática (l'hipertext) amb les grans diferències que comporta sobre la lectura lineal i , per tant, pot suposar importants transformacions en els processos psicològics de les persones.



















LLEGIU-ME

                                                                  

                                     

Heath Bunting en la seva obra  Readme.html (1998) ens convida a llegir-la. Aquesta creació té la forma d'un telegrama escrit per un tal James Flint. Cada paraula d'aquest escrit està subratllada per indicar-ne la presència d'un enllaç cap una URL que conté entre els seus components aquest encoratge. Es poden comptar més de vuit-cents enllaços externs, els quals, no són obra de l'autor, doncs, ell només ha fet la recerca i la selecció d'aquestes webs. L'autor utilitza pàgines ja construïdes, per tant, la noció de creador queda una mica ambigua.
Aquesta obra, una biografia de l'autor del telegrama, és molt simple, però molt interessant ja que fa evident els fonaments d'Internet com un hiperespai de llenguatge, el qual es va llegint tot navegant arreu el món hiperconectat.

dimarts, 6 de maig de 2014

                                     Escriptura hipermèdia

Nomenem escrits hipermèdia els que són fruït de la convergència interactiva entre diferents expressions de la tecnologia de la informació i la comunicació: tipogràfiques, fotogràfiques i audiovisuals.
Amb la utilització d'aquestes diferents expressions tecnològiques s'aconsegueix una nova forma d'escriptura en la qual el lector participa en el procés del relat, transformant-lo o, inclús, construint noves propostes al marge del autor.
Aquesta nova possibilitat de llegir un relat suposa una democratització de l'escriptura, l'accés a internet permet aquesta nova forma d'escriure. Per el lector li suposa entrar a la categoria de lectoautor. Si R. Barthes diu que quant un fet passa a ser relat, l'autor entra en la seva pròpia mort, el lectoautor amplia els mons possibles que dibuixa l'autor.
Mentre que en la transmissió oral el receptor influïa en el narrador-autor, en l'escriptura lineal es perd aquesta influència directa. És amb l'escriptura hipermèdia en la que el lectoautor pot configurar la seva pròpia història a partir del relat de l'autor.
Els videojocs són un bon exemple d'hipermèdia, com Els Sims en el que l'autor proporciona les bases del relat i el lectoautor desenvolupa els elements del joc.
El model ideal d'estructura interactiva el tenim en la ment humana, amb la seva complexitat i capacitat d'inferència. L'escriptura interactiva pren com exemple la xarxa neuronal de la ment humana.
Escriu Isidro Moreno que cal desviar el debat entre analògic i digital cap a una escriptura hipermèdia que sigui capaç d'acceptar les expressions de tot tipus, no sols les digitals, per tal d'aconseguir una escriptura hipermèdia amb la màxima capacitat d'expressió.

dimecres, 30 d’abril de 2014

    TEORIA DEL CAOS Y FRACTALES

Los fractales son la representación geométrica de la teoría del caos. Llamamos caos a todo aquello que no somos capaces de sistematizar.
En 1970, desafiando la física clásica, unos pocos científicos de Estados Unidos y Europa comenzaron a buscar un camino a través del desorden: fue el comienzo de la teoría del caos. Matemáticos, físicos, fisiólogos, economistas, químicos, biólogos, intentaron buscar conexiones entre diferentes tipos de irregularidades; reflexionaron que si bien hay fenómenos que pueden ser descriptos linealmente, es decir que el resultado de una acción es proporcional a su causa, la mayor parte de los fenómenos en la naturaleza son no-lineales, “incontrolables”, como el clima, las turbulencias, el tránsito en una gran ciudad, fluctuaciones en la bolsa, la física del cuerpo humano, etc.
Todo lo investigado se relacionaba directa y formalmente con el mundo natural -las formas de las nubes, las bifurcaciones arteriales, la textura pulmonar, las agrupaciones de estrellas, etc. Al mismo tiempo que el físico matemático Mitchell Feigenbaum comenzaba a pensar en la teoría del caos en Los Alamos, EEUU, en Berkeley se formaba un pequeño grupo de matemáticos que se dedicaba a estudiar “sistemas dinámicos”. En Berkeley, California, se estudiaba el complejo comportamiento de modelos biológicos simples; en Francia se estudiaban turbulencias en fluídos y atractores extraños  y en IBM, Benoit Mandelbrot, descubría modelos de comportamiento del precio del algodón a través de todas  las escalas e inventaba un neologismo -fractal- para describir una familia de formas dobladas, fracturadas, plegadas que él consideraba un principio organizador en la naturaleza.
La búsqueda de una explicación a los fenómenos complejos e irresolubles mediante modelos matemáticos, configuró la Teoría del Caos, de carácter interdisciplinar, que no niega la ciencia clásica sino que propone dejar de lado el reduccionismo, aplicando otros métodos de estudiar la realidad en una visión de todo. La principal ley de la teoría del caos es que hasta el desorden tiene sus reglas.
El sustento de esta nueva ciencia, que algunos consideran disciplina, se debe al matemático, físico y filósofo francés Henri Poincaré, quien a fines del S. XIX, destruyó la imagen clásica de la naturaleza al dudar de la estabilidad del sistema solar y considerar la extraña posibilidad de la existencia de órbitas erráticas y caóticas, preguntándose qué pasaría si al sistema ideal de dos cuerpos añadimos el movimiento de un tercer cuerpo?. Poincaré demostró que el caos es la esencia de un sistema no lineal y que aún un sistema completamente determinado, como los planetas en órbita, podrían tener resultados indeterminados. El sistema, de pronto podría romper en una inquietante complejidad.
La teoría del caos sugiere un mundo fluído e interconectado, concebido como un todo. Contrariamente a los postulados científicos tradicionales, que toman a los seres humanos y la naturaleza como objetos individuales, la teoría del caos considera que todo tiene un valor intrínseco, como el arte. Esto se debe a los efectos no lineales o de retro-alimentación: por ejemplo, los planetas no pueden ser tratados como si sus efectos fueran independientes y se pudieran sumar: si la débil atracción entre un planeta y otro comienza a retro-alimentarse y a acumularse, algunos planetas podrían cambiar su órbita y hasta salir despedidos del sistema solar. Bajo la teoría del caos, los eventos no suceden al azar, las condiciones iniciales son determinantes, pero el producto, por ser dinámico y complejo, implica un resultado impredecible.
Los fractales representan los sistemas dinámicos, la geometría de la naturaleza, las infinitas retro-alimentaciones, en síntesis, lo que no puede ser medido en términos Euclidianos. Un fractal es un modo de ver el infinito.
Aún no se ha definido un fractal, sino se enumeran sus propiedades características:
Un fractal es demasiado irregular para ser descripto con la geometría euclidiana tradicional, tanto local como globalmente.
Con frecuencia un fractal tiene una cierta forma de auto-semejanza, quizás aproximada o estadística.
En general, la “dimensión fractal” es mayor que su dimensión topológica.
Muchos objetos en la naturaleza son mejor descriptos geométricamente como fractales, con caracteres de auto-semejanza en todas las escalas. El universo consiste en racimos de galaxias, organizado en racimos de racimos de galaxias, y así siguiendo.  Un excelente ejemplo de fractal es el coliflor: la flor grande contiene florcitas más pequeñas, que a su vez contienen otras, todas con la misma estructura.

dijous, 10 d’abril de 2014

 UN NOU PARADIGMA DE LECTOR?


El nou lector s’apropa a una textualitat sense límits coneguts. No pot fullejar, calcular el temps de lectura segons el nombre de pàgines del volum i la seva rapidesa lectora. El lector de literatura digital pren un compromís especial amb l’acte de lectura, l’horitzó d’incertesa és gran.
El recurs de l’hipertext converteix la lectura en fragmentària (no podem saber si realment hem llegit tots els nodes d’informació, de fet no cal), multilineal (els enllaços ens duen a espais inconeguts de lectura, d’exploració, que alhora poden impulsar-nos a altres de nou. On som? On érem?), amb pèrdua de control (provocada per la incertesa del “més enllà del clic” ens provoca ), no seqüencial (desaparició d’un índex, d’un ordre que marqui/limiti la lectura).
L’hipertext es mostra al lector com una textualitat transitable, sense control. L’itinerari de lectura es construeix no de forma lineal sinó a través de la seducció. Es tracta d’una nova forma de llegir. El lector s’apropa a l’aventurer, en un camí incert del qual només coneix el punt de partida, no sap quan de temps durarà ni per quins camins el durà la lectura; fins i tot quan acabi, com saber el grau de penetració de la lectura realitzada. A més de diversos estadis de quantitat d’informació, hi havia diversitat de realitats narratives? S’ha circulat per totes les vies possibles, certes tries han provocat que el sistema informàtic dirigís la nostra construcció de la realitat sense que nosaltres en fóssim conscients? L’espai i el temps es difonen.
El caos pot inundar el lector, que se sent aclaparat per tanta possibilitat, per la llibertat de l’hipertext en contraposició a la seqüencialitat del llibre imprès, per la interactivitat de l’obra.
Les noves sensacions tornen a inundar el lector si es decideix a rellegir l’obra: “però si la narració és diferent?”
Més enllà de la lectura, el lector ha de triar entre camins a través dels enllaços, una acció que converteix el lector en una mena de viatger, la literatura lineal en una literatura ergòdica.
En relació al grau d’implicació del lector, Michael Joyce proposa la distinció entre dos tipologies d’hipertext: l’exploratori i el constructiu. En l’hipertext exploratori el lector pot triar els nodes que visita i l’ordre en què ho fa, mentre que en l’hipertext constructiu el lector pot afegir-hi nodes, camins... pot deixar l’empremta en l’obra; es converteix en coautor, els seus nodes formaran part de l’obra dels lectors posteriors. Ens apropem a la nova figura d l’autor.
Aquests dues tipologies d’hipertext ens acosten al concepte de coautoria que defensa George P. Landow.

ELS BLOGS COM A QUART PODER



Els blocs no tenen línea editorial, ni llibre d'estil, i poden venir com a reacció dels periodistes als valors que hi són manats i contra els que ells mateixos voldrien lluitar. Altrament, els blocs també poden forçar canvis d'actitud dels models o reorientacions en les enquestes que fan.


Només el fet que els blocs donin información de com es viu aquest o altre conflicte, i l'ús que en fan els medis mateix, dóna el nivel d'expansió del fenomen blocaire a la xarxa: ¨El periodisme bloc fa que l'audiència deixi de ser passiva i passi a ser proactiva¨. Tothom és periodista en potencia, i tal i com anomenen els autors d'aquest assaig, estem devant d'un periodisme participatiu.


Poser a partir de l'eslògan ¨no a la participación senserepresentació¨ (Castells) el fenomen blocaire està fent un pas de gegant en la participación de la ciutadania en els esdeveniments mundials. O potser tal i com deia Beuys: ¨cada arbre un vot¨, al segle XXI es podría traduir per cada bloc un vot.


Reflexions a partir de l'article ¨ Claves de los Weblogs y su influencia en la Prensa Tradicional¨ JM Flores i G Aguado

dimecres, 9 d’abril de 2014

DE LO LINEAL A LO HIPERTEXTUAL

No puede ser, pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última. No sé por qué están numeradas de ese modo arbitrario. Acaso para dar a entender que los términos de una serie infinita admiten cualquier número. Después, como si pensara en voz alta: -Si el espacio es infinito estamos en cualquier punto del espacio. Si el tiempo es infinito estamos en cualquier punto del tiempo. Jorge Luis Borges , El libro de arena.

Limitaciones de la linealidad

La historia de la comunicación atesora el esfuerzo sistemático de la humanidad por trascender la subjetividad. Y en este sentido, no hay herramienta más solidaria que el desarrollo y perfeccionamiento de nuestra capacidad para compartir la experiencia al servicio del complejo proyecto de construir modelos explicativos para la realidad. Mejorar la comunicación, es el desafío de nuestro destino cultural.
Es posible que una de las limitaciones centrales de la comuniación esté dada por la linealidad artificial de la escritura. Artificial, en contraposición con lo que sucedería "naturalmente" dentro de nuestra mente: las ideas se relacionan entre sí, estableciendo vínculos complejos de variada significación. Las conexiones entre conceptos evidencian la existencia del desarrollo cognitivo de un sistema capaz de contenerlos. Lo cual sugiere, probablemente una creatividad potenciada en tanto que permita acceder a una mejor comprensión de la realidad.

Pensando en red

Una red conceptual no es otra cosa que la descripción del modo en que puede organizarse nuestro pensamiento. Las ideas no están aisladas entre sí, sino que se relacionan dentro de un mapa en donde adquieren validez.
David Ausubel hablará del aprendizaje signficativo (en contraposición con el aprendizaje memorístico) cuando se establece un vínculo integrador entre el conocimiento previo y el nuevo, relacionando ideas e integrando su significación. Esto permite que se teja un mapa conceptual de cuya consistencia depende la estructura general del sistema. Los formatos electrónicos de escritura que proporcionan la capacidad de establecer vínculos intertextuales, satisfasciendo así esta necesidad expresiva de un modo mucho más eficiente que las clasificaciones jerarquizantes propuestas por los recursos impresos.
De esta forma, el hipertexto es una mejor forma de expresarnos, en tanto nos permite trascender la linealidad de la escritura, optimizando la comunicación en tanto se adecua mejor a la interconexión espontánea de ideas.

¿Qué es el hipertexto?
Como los quince minutos de fama del hombre moderno de Andy Warhol , en hipertexto el centro sólo existe como objeto de evanescencia. Como cabe esperar de un medio de comunicación que cambia nuestras relaciones con la información, los pensamientos y nosotros mismos de una forma tan drástica, la evanescencia de este centro (en migración perpetua) es más una premisa que un motivo de queja o de burla. Es simplemente la condición según la cual, o en la cual, pensamos, comunicamos o registramos pensamientos y expresiones en el dominio hipertextual. Landow, Hipertexto
Las formas de comunicación escrita han intentando por algunos años, superar las limitaciones de la linealidad. El discurso fragmentado y las relaciones conceptuales fueron avanzando sobre los medios gráficos imponiendo al discurso un nuevo formato, en franca competencia con el avance multimediático.
Pero sin duda no es sino hasta la llegada de los formatos electrónicos que la hipertextualidad adquiere una presencia notable entre las formas de comunicación escrita. La posibilidad de establecer vínculos temáticos sin limitaciones genera nuevas posiblidades expresivas en tanto permite una mayor adecuación al modo multidireccional en el que naturalmente fluye nuestro pensamiento.

Lectores activos y escritores flexibles

En el formato hipertextual, el lector adquiere un rol protagónico en tanto que siguiendo sus propios intereses, construye una secuencia personal que será la que le dará estructura al discurso. De esta forma, autores y lectores se convierten en una dupla en equilibrada actividad.
No importa aquí si esta desestructuración responde al espíritu de las teorías críticas o a las problemáticas de la posmodernidad. Insistiremos sí en el aspecto práctico de esta característica discursiva: la hipertextualidad emula nuestra forma espontánea de asociar ideas. Desarrollar ideas dentro de una red conceptual hipervinculada permite adecuar el discurso a la realidad en que las ideas se producen, con una fidelidad mucho mayor. Efectivamente, el hipertexto propicia las asociaciones conceptuales tanto por parte de autor como del lector, ambos, en un plano de igualdad.
A partir de ahora, el lector hipertextual no se halla ya en la obligación de someterse a la esctructura lineal preconcebida y se transforma en un partìcipe activo del discurso. El decide la secuencia de asociación de ideas al leer así como al pensar.
El autor hipertextual, se encuentra ante un destinatario activo y debe estar a la altura de sus demandas. Escribir en formato hipertextual supone sincerar las relaciones conceptuales surgidas al producir un texto y exponer a modo de hipótesis, los posibles vínculos que podría preferir el potencial lector. De esta forma, el autor hipertextual producirá un varios textos abiertos y relacionados entre sí, cuya riqueza dependerá en parte del lector como co-participe de la producción textual.


dilluns, 7 d’abril de 2014

Los blogs y el poder del hipertexto   


A más de diez años de la aparición del primer blog como espacio de publicación personal en Internet y con más de 133 millones de bitácoras reportadas por Technorati.com (el mayor directorio de blogs del mundo), muchos usuarios se preguntan cuáles son los espacios en los que realmente pueden confiar. ¿Cuáles son los blogs más creíbles de la blogósfera y en función de qué elementos construyen su reputación?
Juan Varela, blogger y especialista en innovación en medios, sostiene que “la navegación por contenidos cambia el criterio de la credibilidad. Ya no responde a la autoridad de una cabecera o fuente, sino al criterio social a través del hipertexto. Cuantos más enlaces certeros y confiables, más credibilidad”.

Así, la mayoría de los medios de comunicación especializados y generalistas, directorios de blogs y rankings de popularidad y uso ubican a los mismos blogs a la cabeza de las preferencias: Huffington Post (últimas noticias y opinión), Techcrunch (tecnología e Internet), Engadget (gadgets y tecnología), Boing Boing (cibercultura), Mashable! (web 2.0 y social media), Lifehacker (tecnología), Gizmodo (guía de gadgets), Ars Technica (tendencias tecnológicas), Smashing Magazine (diseño y desarrollo web), Blogging Stocks (negocios), Gawker (celebridades), y PerezHilton (farándula).
Si bien en esta lista de blogs calificados hay una evidente preponderancia de temas tecnológicos y ciberculturales (la web es autorreferencial por naturaleza), lo que liga a casi todos es su afán por construir una red de contenidos relevantes para la vida de los usuarios. Los cañones apuntan a ellos, a quienes estos blogs consideran consumidores intensivos de información multimedia y expertos en el uso de herramientas sociales, capaces de comunicarse, actuar y liderar comunidades para crear tendencias de opinión y promover el movimiento viral que los alimenta diariamente.
Los usuarios confían en el boca a boca y en las recomendaciones de sus iguales, y encuentran en estos espacios muchas respuestas a sus preguntas cotidianas. “Los bloggers más respetados son los más transparentes y los que citan las mejores fuentes. El hipertexto se convierte en un elemento de autoridad al aumentar la profundidad de la información”, concluye Varela.